He continuat buscant informació sobre les diferents teràpies de modificació de conducta que hi ha, ja que és un dels temes que més m’ha cridat l’atenció. Quasi totes les que he trobat estan basades en el condicionament clàssic.
Els diferents mètodes que he torbat són els següents:

Dessensibilització sistemàtica:
La dessensibilització sistemàtica és un mètode de teràpia conductual en la que s’ensenya al pacient a no tenir por davant d’estímuls fóbics, aprenent a mantenir-se relaxat davant d’estímuls cada vegada més amenaçadors.
El primer pas és l’ensinistrament en relaxació progressiva que consisteix en aprendre a relaxar en profunditat els músculs de tot el cos. L’objectiu és que el pacient arribi a un profund estat de relaxació que pot ser condicionat com a resposta a l’estímul fòbic, en lloc de la resposta de por.
Una vegada que el pacient domina la relaxació profunda dels músculs, s’inicia la part d’exposició gradual, és un tècnica de teràpia conductual en que un individuo que pateix alguna fòbia és exposat, en un principi, a un estímul que li produeixi poc temor. Una vegada que el pacient a aconseguit controlar la seva ansietat en aquesta situació, es exposat a estímuls que li produeixen un temor més elevat. Mentrestant el terapeuta i el pacient van classificant tots els aspectes d’estímuls fòbics en una escala, segons la intensitat de por que li produeixen.
Desprès d’un cert número de sessions, majoritàriament el pacient és capaç de pensar en la escena més terrible sense alterar el seu estat de relaxació.

Com s’hauria de dur a la pràctica:
Per a dur aquesta pràctica a terme abans s’han de realitzar unes sessions preparatòries perquè la pràctica sigui eficaç. També el terapeuta ha d’explicar breument al pacient la justificació teòrica del tractament i les diferents fases de les quals consta. Un cop el pacient ho hagi entès i estigui d’acord en continuar la pràctica el següent pas és el de ensinistrament en relaxació. Qualsevol tècnica que aconsegueixi un estat de relaxació profunda en principi és vàlida però la teràpia més utilitzada és la relaxació progressiva (Jacobson). Aquesta tècnica consisteix en la realització d’exercicis sistemàtics de tensió i relaxació dels músculs de tot el cos, diferenciant la sensació de tensió amb la de relaxació que es produeixen com a conseqüència de aquests exercicis. (ex: ”Frente: Arrugue la frente subiéndola hacia arriba. Arrúguela fuertemente. Note cómo siente una zona particularmente tensa sobre el puente de la nariz y alrededor de cada ceja..”.).
S’ha de realitzar un entrenament de relaxació amb el pacient, es important que practiqui a casa per obtenir un més bon resultat. L’objectiu final de l’entrenament és aconseguir un nivell profund de relaxació en tots els músculs en pocs minuts.
Tot seguit el terapeuta i el pacient han d’elaborar una jerarquia per anar presentat progressivament l’estímul que ocasiona fòbia al pacient.
Inicialment se li donen al pacient unes vint o trenta targetes en blanc en les qual ha d’escriure diferents situacions relacionades amb la seva por. Ha d’anar una situació per targeta ja que d’aquesta manera totes les targetes inclouran els diferents nivells d’ansietat. Tot seguit pacient i terapeuta intentaran de establir una jerarquia, la situació que ocasioni més ansietat al pacient se li designarà el numero 100 i la situació que menys ansietat li ocasioni se li designarà el numero 0. Totes les altres targetes estaran entre aquests dos intervals, tot i així tindran diferent jerarquia entre elles.(exemple de jerarquia “por als examents”1-Un mes antes del examen en mi casa estudiando. 2-Dos semanas antes del examen en mi casa estudiando. 3-Una semana antes del examen en mi casa estudiando. 4-Dos dias antes del examen en mi casa estudiando. 5-La noche anterior al examen. 6-Camino de la facultad en el día del examen. 7-Ante las puertas del aula donde se va a celebrar el examen. 8-Contestando las preguntas del examen. 9-Las hojas del examen se encuentran sobre la mesa boca abajo. 10-Esperando que se distribuyan las hojas del examen.)
En la última sessió preparativa una part d’aquesta s’utilitza per introduir la visualització mental de les escenes escollides. Primer se li demana al pacient que es relaxi i que tanqui els ulls. Tot seguit el terapeuta començarà a descriure-li una escena emocionalment neutra (ex: estar sentado cómodamente en un sillon tomando un café, en un agradable dia de primavera) . Una vegada presentada l’escena se li deixen uns cinc segons aproximadament per que la imagini. A continuació se li donen instruccions per que pari de imaginar la escena i així tornar-se a concentrar de nou en la relaxació. Tot seguit el terapeuta li demana al pacient que descrigui amb el màxim de detalls com havia representat mentalment l’escena que li havia descrit. Si el pacient no ho aconsegueix fer es tornarà a dur a terme la pràctica, suggerint-li que prengui atenció alguns aspectes en concret, que el terapeuta consideri rellevants.
A la següent sessió es fa el mateix però en comptes de descriure una escena neutral en descriurà una que ocasioni por, però que no estigui relacionada amb la jerarquia que ells han elaborat. Al pacient se li donaran les instruccions que davant de qualsevol lleu sensació d’ansietat ho senyali d’alguna manera concreta com per exemple aixecar un dit de la ma.
L’objectiu és que el pacient sàpiga utilitzar “El Termometro del miedo” amb la finalitat de poder avaluar la intensitat subjectiva de la seva ansietat en qualsevol moment.
Un cop realitzats tots aquests passos ja es pot començar amb la dessensibilització sistèmica. El procediment general consisteix en descriure al pacient les escenes de jerarquia quan està profundament relaxat per així aconseguir que sigui capaç d’imaginar-les com si les estigues vivint sense sentir ansietat.
Hi ha una sèrie de passos a seguir molt marcats com per exemple: “Cada ítem debe ser presentado al menos dos veces consecutivas sin evocar ansiedad. Sólo bajo estas condiciones se puede pasar al ítem siguiente de la jerarquía. En la segunda presentación el tiempo de visualización se prolonga hasta diez-quince segundos.”
Les sessions acostumen a tenir una durada d’uns trenta minuts, amb una distribució de dos sessions per setmana.
La dessensibilització sistèmica es dona per finalitzada quan es superen tots els ítems de la jerarquia sense que es produeixi l’ansietat. Ja que potser que la imaginació no evoqui la mateixa ansietat que en la realitat es preferible i aconsellable que es passin els mateixos ítems en la realitat. Aquest últim mètode es anomenat Exposició Gradual en Viu. Sempre el pacient ha d’anar acompanyat pel terapeuta i entre els dos decidiran quan es oportú pujar la intensitat de l’estímul que els hi produeix l’ansietat.

Vídeos:
http://www.youtube.com/watch?v=YI9Z0JqxJpQ&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=_laDjULdHcY
http://www.youtube.com/watch?v=H8LRlASUYko&feature=related

Bibliografia:
Mayor, J., i Labrador, F.J (1988) Manual de modificación de conducta (4rta ed.) Editorial Alhambra, S.A.
B.Lahey, B.(1999) Introducció a la Psicologia(6a ed.) Editorial Mc Graw Hill

Aquí poso un link d'un exemple de condicionament clàssic ja que es poden entendre i identificar clarament els les diferents parts que el formen. Per el meu gust és una mica sàdic, però tot i així acaba demostrant el que volia demostrar.
http://www.youtube.com/watch?v=BgddJbQeIxE&feature=related

Durant les seccions que hem realitzat amb l’Ernest Luz en el crèdit de Fonaments de Psicologia, primerament hem va cridat l’atenció el condicionament clàssic i especialment els experiments que es realitzaven per poder comprovar la relació entre estimul-resposta, primer de forma incondicionada i tot seguit aconseguint una relació entre estimul-resposta (condicionats). Com que em va cridar l’atenció vaig començar a buscar experiments que portessin a la pràctica aquest mètode i vaig trobar els següents que s’expliquen en el enllaç de sota:

http://www.doredin.mec.es/documentos/012200230137.pdf

Un dels altres aspectes que més m’han cridat l’atenció de l’assignatura es la dessensibilització. Volia buscar els diferents mètodes que hi ha de dessensibilització, tot i així de moment només he trobat una pràctica de la dessensibilització sistèmica relacionada amb la fòbia a volar amb avió, amb cinc sessions s’aconsegueix que la pacient perdi molta de la por a volar amb avió.
Aquest article m’ha fet pensar amb l’activitat que vam realitzar a l’aula en grups petits on havíem d’aconseguir que els nens perdessin la por davant d’un estímul determinat, he vist que potser si utilitzéssim algun dels passos que utilitzen en aquesta pràctica als infants els hi costaria menys normalitzar la situació de por.
L’enllaç de la pràctica és el següent:

http://redalyc.uaemex.mx/redalyc/pdf/805/80560201.pdf