Tècniques de exposició i inundació:

La característica principal és aconseguir l’objectiu, de reduir o eliminar les respostes inadaptades de l’ansietat mitjançant l’exposició dels estímuls que li produeixen l’ansietat durant llargs períodes de temps amb manca de conseqüències reals perilloses.
Al pacient se li pot explicar que el mecanisme per desaprendre aquestes pors consisteix en presentar de forma controlada les situacions que evoquen ansietat. El procediment, intenta facilitar la comprovació real de que aquests temors són infundats. El terapeuta també ha d’informar al pacient que en les primeres fases del tractament experimentarà cert grau de malestar, però que aquest anirà desapareixent progressivament.

Passos a seguir:
1) Anàlisis conductual i elaboració de la jerarquia d’indicis. A partir de l’entrevista inicial el terapeuta ha de identificar els estímuls que li produeixen ansietat al pacient. Generalment són estímuls interns (imatges, pensament, impulsos) relacionats amb temes d’agressivitat, hostilitat, activitats orals, sexuals, càstig, culpabilitat etc. Tot seguit el terapeuta realitza la jerarquia sense que el pacient ho sàpiga, els “més lleus” són anomenats indicis contingents i els “més elevats” són anomenats indicis dinàmics. Tots els indicis han d’aconseguir evocar nivells alts d’ansietat.
2) Entrenament en imaginació. El contingut de les escenes ha de ser sempre neutral. El que es vol aconseguir és que el pacient aprengui a prendre atenció als detalls de la situació imaginada, ja que d’aquesta manera permet avaluar la capacitat d’imaginació del pacient.
3) Sessions d’imposició amb indicis externs. Se li demana al pacient que adquireixi una posició còmoda, que tanqui els ulls i que s’imagini el que el terapeuta li descriurà. Li començarà a descriure els primers ítems de la jerarquia. La descripció serà contínua pujant gradualment els ítems de la jerarquia o repetint el que s’acaba de descriure sense interrompre el curs de la descripció. Al cap d’uns minuts s’han de presentar escenes de la forma més dramàtica i terrorífica possible per maximitzar l’activació emocional fisiològica. Quan s’aconsegueix un nivell alt d’ansietat es manté fins que aparegui algun signe de reducció espontània d’aquesta. Quan el nivell d’ansietat ha baixat s’introdueixen noves variacions per incrementar la resposta d’ansietat. El procés es va repetint fins que s’observen disminucions significatives en l’ansietat “mesurada a partir de factors externs com suor, tremolor etc”. La sessió no pot acabar fins que no es produeixin els canvis.
4) Sessions d’imposició amb indicis dinàmics. Aquestes sessions són similars a les anteriors, amb la diferència de que el contingut de les escenes presentades, són molt més impactants pel pacient, ja que estan en un nivell alt de la jerarquia, tot i així es van introduint de forma progressiva. Sempre en la mesura que puguin existir certes semblances entre les situacions dinàmiques i els estímuls reals que controlen la conducta inadaptada del pacient, se suposa que la presentació dels indicis dinàmics ajudarà a l’extinció d’aquestes conductes a través del fenomen de la generalització de la extinció.
5) Auto aplicació i feines a realitzar entre sessions. En cada sessió d’imposició es dedica una estona a ensenyar al pacient a imaginar per si sol les escenes descrites anteriorment pel terapeuta. Mentrestant el terapeuta supervisarà la presència de respostes d’ansietat i ajudarà al pacient a evocar-les, suggerint-li que imagini les escenes de manera vivencial. Una vegada aconseguit això, se li demana al pacient que practiqui a casa la mateixa escena presentada durant les sessions. Amb aquest procediment el que s’intenta aconseguir, és que el pacient conegui els mecanismes d’aprenentatge i extinció de les respostes d’ansietat i així arribar a ser capaç d’autocontrolar la seva conducta auto aplicant-se la tècnica.

Els procediments de les tècniques d’exposició i inundació no inclouen cap fase específica d’enfrontament del pacient amb les situacions reals. Tot hi així de vegades desprès de realitzar aquest mètode es realitza una exposició prolongada en viu.
La teràpia es considerarà finalitzada quant el pacient informi al terapeuta que els símptomes han desaparegut o que ja no interfereixen en la vida normal.